Soterrania_2021

Setembre
Páramo és Saúl Ibáñez, sevillà de naixement viu a Barcelona des de fa molts anys. Poeta, escriptor i músic, els seus antecedents musicals passen per ser l’ànima del trio de rock elèctric Lullavy. Ara porta la seva música cap a camps molt més intimistes, desolats i acústics però continua amb la cruesa i la senzillesa com a bandera. Tot i ser un projecte personal ha estat gravant el que será el seu disc de debut amb l’ajuda d’altres músics amics seus. De moment a les xarxes es poden escoltar només un parell de cançons seves. Una preciosa adaptació al castellà del It’s Easier Now del malaurat Jason Molina que s’inclou en una compilació que ha editat en format casset el segell californià Thank U 4 Caring Tapes. I Madenoiselle Char inclosa en la compilació Home Taping Is Music Vol. 4 que ha publicat el segell alemany Woodlands Recordings. Bonestorm trenca el sostre creatiu del hardcore per posar-se a buscar una cosa que sona pròpia, unes guitarres, unes melodies, unes històries i una manera d’explicar-les. Això ja és molt més rar i sorprenent, i és exactament el punt on es troben els Bonestorm. O més ben dit: és el lloc que ha habitat, a la seva manera tràgica i dispersa, durant els últims dos anys.
Bonestorm han trencat amb les fórmules que ells mateixos s’havien imposat per fer unes cançons que sonin com sonen les seves vides, a moments tristes, a moments èpiques, tontorrones, atabalades, reflexives o ingènues. Per això escoltar el seu últim disc, L’escala circular, posa la pell de gallina, perquè les emocions que transmet són reals, són veritats personals expressades amb tota l’honestedat sonora i literària que els seus autors són capaços de reunir. Poder gaudir d’un disc així en un entorn com l’underground català, poblat d’imitadors que aspiren a ser la versió autòctona del seu grup guiri preferit, és un autèntic regal.
Així, per resumir i ordenar la cosa:
-L’escala circular és haver estat adolescent a la plana de Vic i haver sobreviscut.
-L’escala circular és haver-se deixat enlluernar pel guaiisme barceloní (i gracienc!) i haver entès que no n’hi havia per tant.
-L’escala circular és haver deixat enrere la secta del hardcore sense oblidar, ni per un moment, totes les coses meravelloses que t’ha donat.
-L’escala circular és tenir el valor i la fermesa de fer el disc que sempre has volgut fer i que ningú es pensava que series capaç de fer.
(Adaptació del text de Ramon Mas al bandcamp de Bonestorm)		 Nascuts al final del 2016 i criats com a conjunt als passadissos del metro de Barcelona, joglars de carrer de vocació, Le Pink Tzigane és un grup de personatges pintoresc que entén de maneres diferents la música com a forma de vida. La banda procedeix d’estils diferents i uneix el seu llenguatge en el gypsy swing per fer un espectacle festiu i d’un optimisme palpable. Amants del jazz manouche, la música de Django Reindhart, el klezmer, el balkan i el swing, interpreten un repertori d’estàndards, amb arranjaments i variacions que, juntament amb les improvisacions de guitarra gypsy, ukelele, scat i altres instruments solistes, ofereix un so personal i recognoscible, i que procura respectar l’estil al màxim. Fuckboy són un duet format a Perpinyà el 2021 per la Sara Maskine i el Martin Daccord. Viatgen pels camins del rock’n’roll, inspirats en les bandes de garage dels primers anys 60 i l’escena underground de Nova York. Un clàssic so psicodèlic, unes cançons salvatges, i unes dolces melodies amb veus embruixades conformen el misteriós so de Fuckboy. De moment només han publicat una cançó, Oh sun, en format videoclip i gravat en directe a l’estudi de gravació. La Sara anteriorment havia tocat amb la banda riot grrrl Kreatures de Kontrast, i amb Joy Rage. Amb totes dues bandes va publicar un parell de discos. El Martin ha tocat amb Personal Charly O, els reconegudíssims internacionalment The Limiñanas, amb els Weird Omen, i acompanyant al Pascal Comelade. Són en definitiva la nova promesa de la sempre excitant i sorprenent escena garage de la capital de la Catalunya del Nord.
Octubre
TaTa!, és sobretot una història d’amistat, afinitat musical i cafè… La perfecta harmonia entre dos universos oposats. TaTa! fa escalfar la cafetera per explicar històries desinhibides sobre incisives pulsacions electro. Barreja de rock, hip-hop i chanson en un fil acústic amb un equilibri distorsionant, TaTa! es diverteix i hi entra. De vegades, el cor de la qüestió és àcid, però sempre ho fa amb alegria. Una mostra de l’escena Unerground de Perpinyà! Fills predilectes de l’escena de Vic, Power Burkas no tenen inconvenient en beure de totes les fonts que puguin apagar la seva set, des de Fugazi a The Velvet Underground, des de Minutemen a The Beatles, des de Sonics a Jawbox. Reivindicant també a les bandes locals amb les que han crescut, como Els Surfing Sirles, Tröpical Ice Land o FP. Així aconsegueixen reunir el garatge, el punk 80’s, el power pop i el post-hardcore en un so lliure de complexes i perfectament compacte, sense còpies ni impostures. A la Soterrània presentaran el seu tercer disc “Naïf, potser”. Capità Pilgrim, trio de indie rock de Barcelona, divaga entre la cançó protesta, les progressions instrumentals i certa dosi de punk. Canta poc però quan ho fa és per crear un estat d’ànim positiu, però de cap manera resignat, entre els seus oients. El 2016 va editar “Coloms”, ple de grunge i l’emo bo del 90s, amb certa tendència cap al post-rock i sempre amanit amb girs més folk. Al 2018 torna amb més ocells, “Corbs”, afegint capes de mala llet però també de psicodèlia que ha resultat en un enfosquiment general del so, del qual ha estat bastant responsable en Ferran Giralt a la gravació i la mescla. En definitiva, Capità Pilgrim és el resultat de molts anys de vagarejar en moltes bandes, assajant en caus infectes, dormint poc, menjant pitjor, sempre envoltat de sonats nihilistes. Cançons que semblen que no diguin res, però que sonaran al teu cap molt temps després d’haver-les escoltat. Ara mateix estan preparant nous temes que tendeixen cap a un so més particular, fortament influït per Fugazi i bandes de math rock.